Pobles de Catalunya que has de visitar: Les Cases d’Alcanar

El casc antic

Si us introduïu dins de la població d’Alcanar, us sorprendrà el centre històric. Carrers estrets i empinats parlen de com es va originar el nucli l’any 1239, després que l’ocupació àrab deixés una forta petjada en molts aspectes.

En aquest nucli antic trobaras vestigis de l’antiga muralla com la Torre del carrer Nou, situada en un dels punts més elevats de la població per a poder tenir un bon control visual del territori.

Des d’allí, es pot imaginar la línia de muralla que continuaria fins a l’església de Sant Miquel, temple construït a la fi del segle XVI, seguint l’estil neoclàssic i que més tard, en el segle XIX, va ser ampliat amb l’actual creuer i presbiteri. Sens dubte, l’església és l’edifici més destacat del patrimoni d’Alcanar, i un dels seus aspectes més singulars és el caràcter de fortalesa que li dóna la garita situada en un dels costats de la façana principal.

Conduint els vostres passos pel carrer del Forn, bressol de la població, arribareu a la Cisterna del Vall. Aprofitant l’antic fossat es va edificar, abans del segle XVII, una construcció destinada a emmagatzemar aigua per a l’ús domèstic. Grans carreus de pedra conformen el sòl i les parets d’una de les cisternes de dimensions més grans de tota Europa. Contigua a la Cisterna se situa la Casa O’Connor, una casa modernista que s’ha convertit en un museu local

Molta història marinera

Antigament, el nucli girava entorn d’una antiga torre de defensa que, amb tres canons, controlava la costa. Aquesta edificació va ser destruïda durant la guerra contra Napoleó. A poc a poc, es va anar configurant una petita vila marinera que mentre amarrava les barques a les platges de codolars, construïa la seva església, dedicada a Sant Pere.

A diferència de la resta de ports pesquers catalans, el de Les Cases d’Alcanar, es va construir amb l’esforç dels mariners, els quals van haver de fer front a les despeses de construcció, ja que no es va autoritzar la construcció d’un nou port donada la proximitat d’altres ports pesquers importants.

La Platjola va rebre la distinció de platja verge. L’objectiu d’aquest guardó és ressaltar els valors naturals i inalterats que encara mantenen algunes platges del nostre litoral, i està promogut per Ecologistes en Acció de Catalunya.

La platjola és l’única platja de la costa d’Alcanar apta per a gossos.

Forma part del conjunt de platges i cales denominades Els Timbes i el seu valor ambiental i ecològic és elevat, per la qual cosa gaudeix de la distinció de platja verge. El fet de no sofrir pressió urbana i trobar-se allunyat dels nuclis de població ha conservat els seus valors naturals.

Si aneu amb la vostra mascota, tingueu en compte que per Setmana Santa i a l’estiu (del 15 de juny al 15 de setembre) de 11h a 18h no poden accedir. Durant la resta de l’any no hi ha limitacions.

El peix i marisc dels pescadors de Les Cases d’Alcanar arriba a la taula dels restaurants a través d’una gastronomia marinera heretada de generació en generació. Les Cases d’Alcanar, forma una petita capital gastronòmica en la Costa del Ebre amb una abundant oferta de restauració, caracteritzada per la qualitat del peix i marisc que els professionals de la cuina s’esforcen per a presentar-ho en la taula a través de les seves millors receptes.

 

La cuina de Les Cases és la suma de la mar, el riu i la terra. L’Ebre que aporta l’aigua dolça i els aliments necessaris perquè la qualitat, sabor i varietat del peix, llagostins i mariscos segueixi sent molt significativa. D’altra banda trobem l’esforç, la saviesa i l’ofici dels mariners que lluiten cada dia per a portar el millor producte a port, triant la varietat apropiada de temporada.

De la terra trobem l’oli verge, or líquid extret de l’olivera mil·lenària o de les diferents varietats existents a la comarca que enriqueix la cocció i el gust.

La tradició gastronòmica d’aquest magnífic lloc es basa en la fidelitat a una memòria de cuinar i continuar amb els gustos i sabors de sempre. Al mateix temps, la cultura culinària ha sabut transformar la quantitat en qualitat, que avui dia és molt difícil de dur a terme i entendre.

No us podeu perdre els clàssics del lloc:  BROU, el “CAMPANER”, el SUQUET, El ALL I PEBRE, I EL PEIX TORRAT, ARRÒS A BANDA, ARRÒS A LA MESQUETA … Gaudint les seves molt variades i fresquíssimes matèries primeres: LLAGOSTINS, CLOÏSSES, MONETA, POLP, ALADROCS, ORADES, ROM, ORTIGUES, PALA, CALAMARSONS, SÉPIA, MUSCLOS, “PURITOS”, CANANA, ESPARDENYES, DATILES, CAIXETES, ESCAMARLANS, CARAGOLS PUNXENTS, etc…

La gastronomia de Les Cases es basa en la bondat a l’hora de cuinar, per molt humil que sigui el peix, per a poder donar-li el màxim rendiment i gaudir del sabor, fragància i emoció.

Desembocadura del riu Sénia

El riu Sénia, neix amb molta força en ple massís dels Ports. Ràpidament s’embassa en el pantà d’Ulldecona i a partir d’aquest punt, el seu cabal disminueix força, encara que rep les aigües d’altres barrancs més petits que porten aigua a la primavera i tardor.

Després de sortir dels Ports, el riu entra en un terreny molt pla i l’aigua superficial desapareix, en excepció d’avingudes o pluges fortes. No és fins a la desembocadura que l’aigua torna a fer acte de presència, aquesta vegada de manera permanent durant tot l’any i a través d’una llacuna de rambla.

La desembocadura del riu Sénia és un espai d’interès natural i paisatgístic reconegut com a tal per presentar una gran diversitat d’espècies vegetals i animals i per a situar-se entre el delta del Ebre i l’Albufera de València, la qual cosa el converteix en un lloc de parada per als ocells migradors.

Les aigües de la llacuna, alimentades pels aqüífers, reben intrusions marines, principalment en els mesos més secs, quan les capes freàtiques baixen de nivell. És per això que ens trobem amb molta vegetació pròpia de llacunes i de riu, com el canyís, la enea, els joncs, els freixes i salzes blancs.

En les vores de la llacuna, on el sòl és més rocós i no gaire profund ens trobem la màquia formada per llentiscle, la coscolla i el margalló (única palmera autòctona d’Europa). En canvi, en els talussos i marges del riu trobem vegetació d’ambients costaners com el fonoll marí.

A més, aquest racó acull una gran varietat de fauna pròpia dels espais humits mediterranis com els gripaus, polles d’aigua, ànecs reals, gavines, corbs de mar i fins a tortugues mediterrànies, que amb una mica de sort podem veure escalfar-se sobre els codolars. La seva presència indica l’excel·lent qualitat ambiental d’aquest paratge.

La Moleta del Remei, jaciment ibèric

La Moleta del Remei és un dels jaciments ibèrics més importants de Catalunya. Va ser declarat monument historicoartístic en 1979. Es va construir, juntament amb cinc jaciments més de la zona, molt abans de l’arribada dels ibers, possiblement per gent que arribava del Baix Aragó i que pretenia establir relacions comercials amb els fenicis que freqüentaven aquelles costes.

Amb els seus 4.000 m² és un dels assentaments més grans de tot el nord-est de la Península Ibèrica durant aquest període preibèric, i acollia una comunitat d’unes 500 persones, molt nombrosa per als estàndards del moment. Situat sobre un pujol suau, orientat a les riques terres agrícoles del seu voltant, acollia un nombrós grup de famílies, possiblement totes elles emparentades entre si. Gent que vivia especialment del treball del camp, conreant sobretot blat, ordi, llenties, guixes i pèsols, recursos que completaven amb la ramaderia i, en menor mesura, la recol·lecció i la caça.

Cada família vivia en cases de poc més de 20 m², possiblement de dues plantes, on una xemeneia central presidia el seu dia a dia. La majoria de les cases s’orienten cap a una gran zona central, la que és sens dubte la plaça central més gran de tots els poblats d’aquest període el conjunt de Catalunya.

Després d’aquest primer període, cap al 600 a. C. aproximadament, la Moleta va ser abandonada. Però poc més de 150 anys després va ser ocupada de nou, ara per una altra gent, els Ibers, que van fer reformes i es van instal·lar fins a gairebé el segle II a. C. El poblat ha estat excavat arqueològicament gairebé íntegrament, i ofereix una visita tan entretinguda com agradable.

El nom d’aquest jaciment ve motivat per la proximitat a l’Ermita del Remei, dedicada a la patrona del municipi, la Verge del Remei. Un edifici religiós de visita obligada i que es caracteritza, especialment, pels colors mediterranis de les teules de la cúpula.

El Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers

La Casa O’Connor és un edifici senyorial d’estil modernista, que acull el Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers

Es mostra el desenvolupament de les comunitats de la zona en l’Edat del Ferro a partir dels materials arqueològics originals pertanyents als jaciments de Santiago – Mas de Serrano i la Moleta del Remei. Trobareu una exposició permanent de 160 peces originals procedents dels jaciments, entre les quals destaca una vaixella de cerimònies indígena única a Catalunya.

L’edifici inclou també l’Espai Galià, mostra del llegat que el reconegut pintor Narcís Galià va donar al municipi. Una col·lecció formada per dibuixos, escultures i, especialment, per pintures en les quals sorprèn l’extraordinari domini del color.

La Casa O’Connor era l’habitatge d’una de les famílies de grans propietaris d’Alcanar en el segle XIX., és per això que conserva en la seva interior pintures modernistes que ens expliquen com vivien les famílies acomodades de l’època,

L’edifici per si sol i la seva decoració mural són una mostra excel·lent del modernisme, que, juntament amb l’exposició i un audiovisual, també permeten al visitant endinsar-se en la història més recent d’Alcanar.

Nius de metralladores

Des de Les Cases d’Alcanar caminant pel codolar de la platja del Marjal trobarà un bon nombre de nius de metralladores de la Guerra Civil Espanyola de 1936, un dels conjunts més complets que trobem a Catalunya i es complementa amb fortificacions situades al peu de la serra de Montsià.

Els nius de metralladores són unes estructures de defensa que estaven vinculades a un complex, compost per trinxeres, recer i polvorí, excavats en el subsòl. Estan fets de maó, morter, formigó i ferro per a resistir els impactes dels projectils.

Aquestes construccions, al costat de les bateries de costa, formaven part de la fortificació de la costa d’Alcanar. Van ser construïdes durant la Guerra Civil pel Ministeri de Guerra de la República Espanyola, per a defensar-se d’un possible desembarcament de vaixells de tropes feixistes. Les Cases d’Alcanar era un punt estratègic per la seva vista privilegiada de la badia dels Alfacs.