Español
Sin categorizar, Uncategorized @ca
Pobles d’Espanya que no us podeu perdre: Albarrasí, Terol
de maig
Espanya és un país ple d’història, cultura i bellesa natural. Des de les grans ciutats fins als petits pobles, hi ha molt per descobrir i explorar. En aquesta sèrie d’articles de bloc, us portarem en un recorregut per alguns dels pobles més encantadors i pintorescos d’Espanya. Des de la costa fins a la muntanya, des del nord fins al sud, us mostrarem llocs únics que mereixen ser visitats. Acompanyeu-nos en aquest viatge pels pobles més bonics d’Espanya!
T’agradaria viatjar en el temps i descobrir una ciutat medieval amb encant? Si és així, no et pots perdre Albarrasí, a Terol, un dels pobles més bonics d’Espanya i una destinació ideal per a una escapada turística. En aquest article t’expliquem què pots veure i fer a Albarrasí, així com algunes curiositats sobre la seva història, arquitectura i gastronomia. Continua llegint i deixa’t sorprendre per aquesta joia aragonesa!
Si estàs buscant una destinació turística a Espanya que sigui ric en història, cultura i bellesa natural, Albarracín hauria d’estar a la teva llista de llocs a visitar. Aquesta ciutat medieval encantadora, es va fundar sobre les restes d’una vil·la romana datada al voltant del segle II A.C.
Coneguda originalment com a Santa Maria d’Orient, el nom de la ciutat va canviar després de la invasió musulmana per adoptar la nomenclatura actual. La dinastia berber dels Banu Razín va crear el Senyoriu d’Albarrasí a partir de l’antiga Taifa d’Albarrasí, fet que va afegir encara més profunditat i complexitat a la història de la ciutat.
Avui dia, Albarrasí és un Monument Nacional des de 1961 i ha estat guardonada amb la Medalla d’Or al mèrit a les Belles Arts el 1996. La ciutat atrau visitants de tot el món per la seva bellesa i el seu ric patrimoni cultural, que es reflecteix a la seva arquitectura medieval, catedrals gòtiques i museus d’art.
I si ets un amant de la natura, Albarrasí també té molt a oferir. Ubicada a la Serra d’Albarrasí, la ciutat compta amb impressionants paisatges naturals i una gran quantitat de rutes de senderisme i ciclisme per a aquells que busquen explorar a l’aire lliure.
Plaça Major
Malgrat la irregularitat del nucli urbà, es pot considerar aquesta plaça com el centre geogràfic de la ciutat. S’assenta sobre un primitiu fossat natural de la muralla que es va emplenar al s. XI, època en què els musulmans van ampliar la ciutat.
El caràcter de plaça de la ciutat l’adquireix a partir del s. XIII, anomenant-se plaça de Santa Maria. El coberta major (s. XIV) s’ubicava sota l’actual Ajuntament, atribuint-li la funció de lloc de reunió de la Ciutat i llogarrets. El 1654 és nomenat amb el mateix nom, però se li dóna ja una funció de mercat, llotja o peixateria, caràcter comercial que sempre va tenir el cobert antic o major.
Casa del Balcó Cantoner
Es coneix des de 1601, més tard va ser transformada per adaptar-la a fonda o casa d’hostalatge, tenint en els baixos les quadres per a les cavalleries, on avui trobem el Banco Santander. S’obre a la Plaça per mitjà d’arqueries, que encara podem observar cegades a la façana al costat d’un gravat d’un índal en un carreu de la cantonada.
El seu tret més característic és el balcó cantoner, va en angle que no és únic a Espanya, ja que en coneixem altres de la mateixa data a Valladolid, Sòria, Úbeda… En els dies plujosos, quan la façana està humida, es pot apreciar el complex sistema de fustes que suporten el pes, per poder alliberar la cantonada de la necessària paret.
Ajuntament o Casa Consistorial
Sobresurt per la seva importància i magnitud. La referència documental més antiga és del s. XIV. Des del s. XVII té una sala anomenada del rei Don Jaime; nom que es conserva actualment i on el Concejo realitzava les seves reunions o sessions. Se situa sobre el porxo vell (ala esquerra). La seva denominació es deu a Jaume II qui, el 1300, va annexionar transitòriament Albarrasí i les seves terres a la Corona d’Aragó i li va concedir el títol de Ciutat.
A la part baixa de les “cases de la ciutat” (façana central), es van situar fins a temps molt recents les presons.
Actualment la seva estructura es disposa en tres ales (que prenen les direccions nord, sud i est) sobre pòrtics. La planta baixa té al seu tram central (2a fase), porxades arquitravades, mentre que al lateral esquerre (1a fase) són arcs de mig punt, i l’ala dreta (3a fase) és una rèplica construïda als anys 40 a imitació dels porxos de lesquerra. La planta superior presenta façana de balcó corregut amb barana de forja i gossos de ciment pintat. El centre el presideixen les armes de la ciutat, que a l’origen es componien únicament de corona i la imatge de la Verge Maria sedent amb el Nen Déu en braços. Annexada la Ciutat i la seva terra a la Corona d’Aragó, s’incorporen a l’escut les barres aragoneses als peus de la Mare de Déu. Actualment, l’escut es divideix en dues casernes: a l’esquerra la Verge sedent amb el Nen als braços ia la dreta les barres aragoneses, i sobre ell una orla amb la inscripció: M. N. L. F. i Vdra. (Molt Noble, Leal, Fidelíssima i Vencedora) Ciutat d’Albarrasí (realitzat el 1957).
Per les referències històriques sabem que fins al 1843 només ostentava els títols de La Molt Noble i Sempre Fidelíssima,per la qual cosa els títols de Leal i Vencedora han de correspondre a concessions de l’Estat amb motiu de l’última guerra civil.
Només cal destacar de l’aspecte exterior de l’Ajuntament els enormes contraforts que subjecten l’edifici a la façana que mira al riu, i que M. Almagro atribueix a Pierres Vedel (s.XVI).
Al seu interior, es guarda l’Arxiu Històric Municipal, un dels principals documents del qual és el fur, atorgat a la ciutat per don Pedro Fernández d’Azagra al segle XIII. També conserva l’estendard de la ciutat brodat en or i plata, amb serrells de fils de color groc, vermell i blau (colors de l’actual bandera que va ser rehabilitada el 1989). Representa la Verge sedent amb el Nen Déu als braços, afegint-se de forma insignificant i desproporcionada les barres aragoneses als seus peus, datades al segle XVI.
A banda del seu valor històric artístic, la plaça és escenari dels esdeveniments més importants de la ciutat; s’hi celebren les curses de braus i per això es tanca amb troncs de pins formant una estructura peculiar. No hem d’oblidar la processó del Corpus Christi, les fogueres de Sant Antoni i, entre altres manifestacions, el ball de la jota hurtada (robatori de la parella) i els Maigs.
El Mirador
Des de la plaça Major ens dirigim cap a la Catedral i, a mà esquerra, trobem el Mirador. Obra del 1957, si bé permet la bona observació d’Albarrasí, en contemplar-lo des de lluny retreu la ciutat per la seva pesadesa i monumentalitat.
Des d’aquest mirador o mirador s’aprecia al fons l’església de Santa Maria, envoltada de verdor, sota la gola del riu i, davant nostre, l’Albarrasí modern que trenca l’estètica de la panoràmica.
A l’esquerra podem observar les muralles, com si es tractés d’esglaons d’escala, que pugen cap a la torre central de l’Andador (declarades Monument Històric el 1931).
Sota el mirador hi ha les cases Noves, exemple de les reconstruccions que mai no s’haurien de permetre, enclavades a l’antiga moreria que després es va anomenar barri Nou i, més tard, barri Matador, actualment carrer de l’Excma. Diputació Provincial.
Aquesta massa de pesada construcció s’aixeca sobre el passeig de ronda de la muralla que, just en aquest punt, pren direcció Est. Observem com els restauradors actuals han deixat un retall de la muralla que permet reconstruir la seva trajectòria per les cases Noves fins a l’Ajuntament (no hem de confondre la muralla amb el mur de contenció que continua a l’esquerra).
L’única casa que obre la porta cap al mirador, i que se situa sota la torre de la Catedral, conté en una de les habitacions unes simples però boniques pintures murals que ens mostren els Evangelistes i altres Sants. Poden datar-se als s. XVI-XVII pel context general de la ciutat i pel seu estil.
Plaça de la Comunitat
Rep aquest nom del casalot que obre la seva porta principal. És un graciós racó que sorprèn el visitant per la seva complexitat arquitectònica, així com pel seu sabor popular. Genera un joc de volums produït per entrecreuament de les cases, que treuen el cap les seves finestres a la recerca de llum com si de les fulles d’una planta es tractés o d’un ventall a mig obrir, com va dir Andrés Moreno (1976) a qui es deu aquesta denominació popular de Racó del Ventall.
Però el més important és la casa de la Comunitat d’Albarrasí. Fins al 1856 i des del 1351, encara que potser abans, va servir de «casa de juntes» d’aquesta institució serrana. En destacarem la porta de carreu, el ràfec i la forja de les reixes i la galeria. L’aspecte actual es remunta al 1533, data en què es va decidir ampliar-la i millorar-la, ia la qual creiem pertany la decoració de cigonyes estilitzades que ostenten les seves reixes (situades no a la placeta, sinó carrer a dalt).
A la restauració de 1998-1999 s’ha intentat tornar a la casa el seu primitiu esplendor, sent la troballa més destacable la pintura mural que decorava les parets d’una possible capella-saló. En ella podem veure al front l’escut de la Comunitat, presidit per la Verge Coronada i Sedent amb el Nen a Braços i als seus peus ia banda i banda arbres i animals. Altres figures religioses, animals i vegetals decoren la sala de reunions com un excel·lent exemple de la pintura civil i religiosa del s. XVI.
Al saló del balcó de forja es conserva encara l’armari-arcó de les tres claus, on es devia guardar l’arxiu i els elements de valor d’aquesta Comunitat. A l’exterior, i ja al balcó, una decoració geomètrica esgrafiada, un rellotge de sol i una inscripció del s. XVII.
Portal de Molina i Casa de la Julianeta
Ens trobem davant una de les quatre portes que tancaven la ciutat. Aquesta rep el nom del camí que s’obre cap a Castella per Molina d’Aragó, d’aquí porta o porta de Molina. Aquest camí encara avui és practicable a peu, bicicleta, cavall o moto.
És la fotografia imprescindible si es visita Albarrasí, i que va ser una icona dels pòsters que el ministeri de Turisme va fer per vendre la imatge d’Espanya als anys 70. S’aconsegueix tornant la vista enrere per veure el portal de Molina des d’extramurs, emmarcant la casa de la Julianeta dins l’arc del portal.
A més, des d’aquesta vista podem observar la gran alçada de la muralla, la rigidesa de la seva construcció i la bona defensa de la mateixa que s’ajuda de sengles torrasses als costats; des d’aquesta mateixa posició ia la nostra dreta hi ha la casapalau que va pertànyer als Navarro d’Arzuriaga. És la família de persones influents que més tardanament va venir a la Ciutat, ostentant encara l’escut del llinatge amb el malnom «gloria vobis dedecus pravis». span>» (Glòria a vosaltres i oprobi als malvats) i bona forja a les seves reixes i porta, sent de destacar el bon estat de conservació i la delicadesa de la restauració.
Sens dubte, la més pintoresca és la casa de la Julianeta, (que rep el nom del diminutiu afectiu de la seva antiga propietària, Juliana). Aquesta casa, que podem descriure com a tossuda, recargolada i singular, vigila el viatger a l’entrada de la ciutat. La seva estructura d’entramats de fusta es manifesta a l’exterior de les parets, permetent conèixer el senzill sistema constructiu de les cases més antigues de la Ciutat, amb sòcol de peudra, paredó de guix del terreny (colors grisos, vermells, roses i torrats) i fusta de pi. La seva morfologia i volumetria capritxosa és el resultat d’aprofitar al màxim el terra a la intersecció de dos carrers.
Portal de l’Aigua
Ens trobem davant la Plaça d’Armes de la Ciutat. El visitant observarà que a l’esquena hi ha de nou la placeta de la Comunitat, a la seva esquerra la torrassa circular de l’Engarrada i davant l’arc del Portal de l’Aigua (una de les quatre portes de la Ciutat). En aquest cas rep el seu nom perquè és l’accés directe per a la recollida d’aigua del riu. Està protegit per una torrassa quadrangular, a la qual s’accedeix per una escala que acaba en una balconada de fusta. De vegades està obert al públic i pot gaudir d’una visita a l’interior d’una veritable torrassa medieval.
Carrer avall i passant l’arc ens trobarem extramurs, és a dir, sortirem de la Ciutat, utilitzant el portal amb el mateix sentit que va tenir antigament: per dirigir-nos al riu. Observen unes petites casetes que es van construir quan la muralla va perdre la seva efectivitat. Enfront, a l’altra marge del riu, sobresurt un promontori rocós que rep el nom de Mola i que correspon a un altre dels meandres del riu Guadalaviar; sobre ell es va assentar una torre guaita (torre del Queixal o d’Entrambasaguas) avui desapareguda, la missió de la qual era permetre l’aprovisionament d’aigua a la ciutat davant un setge. Pere III (d’Aragó 1276-1285) va haver de destruir-la per poder prendre la Ciutat, fet que va aconseguir el dia de Sant Miquel (29 de setembre de 1284).
Encara no havia acabat el Senyoriu independent d’Albarrasí, ja que Pedro III (1276-1285) el dona a Doña Inés Zapata, mare del seu fill bastardo Fernando, que serà el sisè Senyor d’Albarrasí.
El 1298 Jaume II (1291-1327) d’Aragó entrega Albarrasí al fill de Teresa Álvarez d’Azagra i el 1300 l’incorpora transitòriament a la Corona d’Aragó. L’últim Senyor independent serà el fill d’Alfons IV d’Aragó (1327-1336) i la germana d’Alfons XI de Castella (1312-1350), anomenat Ferran, que mor assassinat, i després el seu fill Pere IV d’Aragó (1336- 1387) ho reincorpora definitivament a la reialesa aragonesa, respectant i jurant els seus furs.
Si baixem fins al riu podrem fer el recorregut del Passeig Fluvial, una de les rutes més transitades, que permet passejar pel meandre del riu alhora que veure Albarrasí des de tots punts de vista.
Casa Torta Carrer del Doll
Des de la Plaça Major abordem el carrer “del Chorro” que, començant en pendent, ens porta fins a la font que li dóna nom. En la seva arrancada inicial s’ubica la casa que té el balcó cantoner. A meitat de la costa ia la nostra esquerra, s’observen unes cases reconstruïdes després de l’esfondrament durant la Guerra Civil que passen desapercebudes al Conjunt en utilitzar-se els mateixos materials i tècniques constructives d’abans.
Als voltants de la font, ia la confluència dels carrers “del Chorro” i Santiago, es troba una casa que pel seu recargolament és model de fotògrafs i pintors, i que el visitant no s’ha de perdre a Albarrasí. Es tracta d’una casa, que com la de la Julianeta, s’ubica a la intersecció de dues vies (un atzucac i un carrer), cosa que fa que una de les seves façanes mostri un angle com la popa d’un vaixell.
És, per tant, una casa que no passa inadvertida per la seva originalitat, volumetria, inclinació i els seus materials constructius típics d’Albarrasí -pedra, fusta i guix-; i, alhora, pel seu torciment amb paredons de guix propis de segles passats. Pot semblar que la caiguda de les façanes qüestioni l’estabilitat de l’immoble però res més lluny de la realitat. Per observar bé la seva inclinació, ens hem de situar a la porta del restaurant que hi ha al davant.
Mirador de la caserna
Uns passos més amunt de la casa de “El Chorro” comença l’empinat descens cap al carrer Azagra. Al llarg de tot ell, al costat esquerre, s’observa curiosament com la roca viva aflora als fonaments de les cases. Quan a la nostra dreta acaben les cases, descobrim una bonica panoràmica amb l’església de Santa Maria al fons, el call que discorre sota el Castell, la Catedral presidint la Ciutat damunt del tallat del riu, i sota nosaltres, el carrer Azagra.
Rep el seu nom de la caserna de la Guàrdia Civil que es va instal·lar fins als anys 70, a la casa que hi ha a la nostra esquena i que es distingeix per posseir una bonica finestra geminada en arcs de rodeno.
Baixarem fins arribar al carrer Azagra, antigament trucada de l’Hospital i després de la Taverna. En aquesta cruïlla de carrer podrem veure una creu de fusta que recorda l’assassinat d’un sacerdot durant la processó del Corpus Christi. Com a conseqüència del crim, el poble va esborrar la meitat de l’escut del casalot presumptament implicat en senyal de deshonra.
Volem desmitificar una de les llegendes urbanes d’Albarrasí, en referir-nos a la casa de color blau que trobem al davant. La casa dels “Navarro d’Arzuriaga” destaca pel seu color blau, ara esvaït i que no té res a veure amb l’originari de finals del XVIII o principis del XIX. La llegenda explica que l’amo de la casa va contreure matrimoni amb una andalusa que el va obligar a pintar la casa de blau, per ser tal el color de les edificacions a la seva terra i per donar més versemblança al relat afirmen que l’Arzuriaga baixava a Andalusia transhumant els seus bestiars.
Això no és cert ja que, primer: el color blau originari de tal edifici era típicament aragonès, conegut comunament com a “anyil aragonès” i del qual tota la nostra geografia està o va estar plena d’edificis amb tal color. Segon: es pot afirmar que els Navarro d’Arzuriaga no portaven els bestiars transhumant a Andalusia. Tercer: només tres membres d’aquesta família van poder manar pintar la façana de blau: Don Miguel (1757) que va casar amb Donya Teresa Mateos i Sebastián que era de Terol; el fill d’aquests, Don Pedro (1791) que va casar amb Donya Alejandra Asensio, la família del qual provenia de Terriente o, el següent i últim, Don José (1820) que va casar amb Donya Isabel Fuertes, natural de Santa Eulàlia del Camp. És a dir, no hi ha dona andalusa.
Casa de la Taverna
Si continuem pel carrer Azagra cap a la plaça Major, podrem observar la tercera casa més singular, “típica”, fotografiada i pintada de tot Albarracín, coneguda com a casa de la Taberna o del racó del Casino.
Com la casa de la Julianeta i la casa d’El Chorro es troba a la cruïlla de carrers, per la qual cosa la seva façana principal s’estreny fins només ocupar l’amplada de la porta ( uns 2 metres). També és torta. Capçalera per guanyar el triple d’amplada conforme puja fins a la tercera planta, i torçada per inclinar-se lleument cap al carrer Azagra.
A la nostra dreta, ia la part alta de la casa del davant, observarem una de les millors reixes de la forja d’Albarrasí, situada a força alçada i, que lògicament, no pretén protegir la casa dels enemics del que és aliè, sinó protegir els seus amos d’una caiguda.
A la nostra esquerra s’aprecia el carrer del Postigo, amb el seu peculiar i típic passadís volat (hi ha més exemples a Albarrasí). Si baixem pel Postigo podrem veure unes cases de simples façanes, però que són interessants en contemplar-les des de l’entrada del túnel pel seu caràcter de “cases penjants”. Per observar-les hem de baixar per les escales que discorren per sobre de la boca del túnel cap a la part baixa de la ciutat; hi ha dos petits miradors des dels quals podem apreciar, a més dels 108 graons, una panoràmica que passa generalment inadvertida.
Si continuem ascendint des de la casa de la Taverna, no hem de deixar d’observar una de les millors i més curioses fusteries que es conserven a la Ciutat.Just al pronunciat revolt del carrer ia la nostra esquerra, podem veure una finestra partida en quatre parts, dues per ventilar i dues per il·luminar, i just a la seva llum una pilastra amb el seu capitell jònic, magnífic exemplar del s. XVIII. Uns passos més endavant les teulades de les cases gairebé s’ajunten deixant en penombra tot el carrer, on no entra el sol excepte unes hores i no a totes les estacions de l’any.
Espais naturals
La Serra d’Albarrasí ofereix nombrosos atractius i és una de les destinacions més famoses de tot el país, amb nombrosos enclavaments únics de naturalesa desbordant, pobles amb un meravellós encant i formacions geològiques que donen vida a una àmplia varietat de flora i fauna.
Albarrasí és sens dubte el centre neuràlgic perfecte des d’on visitar tota la comarca, i gaudir així de tots els punts de la Serra d’Albarrasí.
Per als amants de la natura, per als que viatgen en família, per als que busquen la grandesa del patrimoni cultural, per gaudir de l’esport a l’aire lliure, o simplement per perdre’t com mai no ho havies fet abans, la Serra d’Albarrasí t’ofereix multitud d’espais on trobar allò que t’apassiona.
Sens dubte un dels llocs més complets, atractius i amb més valor ecològic i cultural és el Paisatge Protegit dels Pinars del Rodeno, on destaquen i sobresurten les enormes roques vermelloses de rodeno, que amb les seves capritxoses formes doten d’una vida i singularitat especial a aquesta zona de la serra, tot plegat esquitxat per l’art rupestre de les pintures que trobarem dins del Parc Cultural d’Albarrasí.
Dins de la Serra d’Albarrasí també trobem cascades i rius amb impressionants vistes com El Salt del Molí de Sant Pere al Vallecillo, o la Cascada de Calomarde, llocs on l’aigua és l’atractiu predominant, sense oblidar El Barranco Fondo o Los Ojuelos del Riu Cabriol. També a l’aigua dóna vida a altres zones com la Llacuna de Noguera, la Llacuna de Bezas o la Llacuna de Rubiales, totes llar de nombroses espècies animals.
La serra d’Albarrasí és un dels punts de la península ibèrica amb més manantials i naixements d’aigua. Al capdamunt de la serra, prop de Fredes d’Albarrasí, té el seu naixement el riu Tajo. Des d’allà es dirigeix a l’oest, creuant la Vega del Tajo i rebent diversos afluents i delimitant les províncies de Conca i Guadalajara.
A nivell geològic, la Serra d’Albarrasí ofereix diversos escenaris amb atractius dispars i diferents formacions geològiques, des de les esmentades zones del rodeno, passant per àrees de gresos, roca calcària i calcària. Aquí cal destacar llocs com els rius de pedra, avencs i dolines que amb les seves depressions a la superfície creen espectaculars llocs per visitar i gaudir.
Micologia a la Serra
El Parc Micològic de la Comunitat d’Albarrasí dins de la Serra d’Albarrasí, ofereix hàbitats molt variats per a la producció de bolets, a causa de la seva diversitat geològica, el seu clima i la seva orografia, que componen llocs idíl·lics per a la recol·lecció de nombrosos i variats fongs.
Els hàbitats més destacats són els Pinars del Rodeno, les pinedes silicis, les pinedes d’albars calcaris, les pinedes negrals, rebollars, rouredes silicis, pastures humides, erms i matolls. Tots ells distribuïts de llarg a llarg de la serra ia l’entorn de la ciutat d’Albarrasí.
Amb aquestes fabuloses condicions per a la micologia, trobem nombroses espècies que podríem dividir en dos grans grups: Les espècies de tardor i les espècies primaverals, oferint-nos així la possibilitat de recol·lecció durant diferents períodes de l’any, i en conseqüència obrint la porta a descobrir entorns naturals des de diferents estacions, vegetacions i colors.
Tardor · Principals espècies comestibles: Porro (Boletus edulis), Rebollón (Lactarius deliciosus), Bavosa negra (Hygrophorus latitabundus), Platera (Clitocybe geotropa), Negreta (Tricholoma terreum).
Primavera · Principals espècies comestibles: Colmenilla (Morchella sp.), Marçol (Hygrophorus marzuolus), Porro de pi (Boletus pinophilus), Sanjuanera (Calocybe gambgosa), Rossó (Cantharellus sp.).
Paisatge Protegit dels Pinars del Rodeno
Aquest lloc excepcional us captivarà amb la seva varietat de formes geològiques úniques i la seva estreta relació amb la geologia, la flora, la fauna i les tradicions ancestrals de la regió.
No obstant, el que fa veritablement especial aquest paisatge és el descobriment d’importants murals d’art rupestre. El 1995, la Diputació General d’Aragó va establir el Paisatge Protegit dels Pinars del Rodeno, un reconeixement a la importància dels seus valors naturals ia la presència de diversos espais amb pintures rupestres llevantines.
La geologia predominant en aquesta àrea es caracteritza pels seus majestuosos gresos vermells. Aquests materials, esculpits al llarg del temps per l‟acció d‟agents atmosfèrics com la pluja, el vent i els canvis de temperatura, han adquirit formes sorprenents. Els cursos d’aigua que serpentegen entre les roques han donat lloc a escarps, canons i carrerons sinuosos que et transportaran a un altre món.
A una escala més petita, aquests mateixos agents atmosfèrics han deixat la seva empremta en formes capritxoses, com els taffoni, que són buits semiesfèrics a les parets rocoses, els alvèols, que són cavitats més grans, les gnammes, depressions circulars a la superfície de la roca, i els enigmàtics anells de Liesegang.
La flora dels Pinars del Rodeno és igualment fascinant. L’imponent pi roig, també conegut com a pi resiner, és l’espècie emblemàtica d’aquest entorn. Tot i els terrenys rocosos, aquest arbre ha trobat la seva llar i brinda un paisatge majestuós. A més, trobaràs altres espècies com el ginebre comú, la jara, el bruc i la lavàndula, així com herbes aromàtiques com la farigola i el romaní, que impregnen l’aire amb la seva fragància.
Endinsa’t als barrancs i zones més humides, i et sorprendràs amb la presència d’àlbers, salzes, avellaners i grèvols, que aporten una exuberant vegetació. A les zones calcàries, el pi roig dóna pas a l’imponent pi negral i al silvestre, creant una transició fascinant entre els diferents paisatges.
El Paisatge Protegit dels Pinars del Rodeno acull una biodiversitat impressionant. Trobaràs una gran varietat de mamífers, com el majestuós senglar, l’àgil cabirol, l’elegant cérvol, l’astut guineu, l’esmunyedís gat salvatge i l’àgil llebre. Si aixeques la vista, seràs testimoni d’aus majestuoses com el càrab, l’esparver, l’imponent àguila calçada i el sigil·lós azor, que troben refugi entre les frondoses pinedes.
Però no són només els mamífers i les aus els qui anomenen llar aquest paisatge protegit. També trobaràs una sorprenent varietat de rèptils, com la sargantana col·larga, el fascinant llangardaix ocelat i les colobres bastarda i d’escala. A més, els amfibis estan representats pels àgils gripaus corredor, els encantadors gripaus d’esperons i el colorit gripau clapejat.
Encara que l’accés a aquesta zona pot resultar desafiant per als visitants, la seva importància històrica és innegable. Des de temps prehistòrics, l’ésser humà ha deixat la seva empremta en aquest indret a través de nombroses manifestacions d’art rupestre llevantí. Els abrics i les cavitats tenen pintures rupestres que representen escenes quotidianes dels antics pobladors, caçadors i recol·lectors, en un estil esquematitzat i amb una marcada presència del color vermell. Aquestes fascinants representacions han valgut al paisatge protegit el reconeixement com a Bé d’Interès Cultural el 1985 i la seva designació com a Parc Cultural d’Albarrasí el 1997.
Explorar el Paisatge Protegit dels Pinars del Rodeno és submergir-se en un món ancestral i naturalment sorprenent. Des de les formacions geològiques úniques fins a la flora exuberant i la diversitat de fauna, cada racó d’aquest lloc amaga un tresor per descobrir. Deixa’t captivar per la màgia dels seus murals rupestres, meravella’t amb la majestuositat de les pinedes i endinsa’t en un viatge a través del temps i la bellesa de la natura en el seu estat més pur.
Parc Cultural d’Albarrasí
El Parc Cultural d’Albarrasí és un lloc de gran importància per a la història de l’art rupestre a Espanya. El seu descobriment el 1892, per E. Marconell, dels abrics amb pintures rupestres dels Bous del Navazo i de la Cuineta del Bisbe, va ser l’inici d’un procés de coneixement, documentació, protecció i difusió d’aquesta manifestació artística. La Serra d’Albarrasí ha esdevingut un dels nuclis d’art rupestre més singulars i importants de la Comunitat Autònoma d’Aragó i és considerada un referent clàssic en obres de divulgació i científiques.
La investigació sobre els abrics amb art llevantí va començar el 1910 amb la publicació d’un treball científic de Juan Cabré i l’Abat Breuil. Des de llavors, s’han succeït els descobriments i els estudis, i s’han generat controvèrsies entre els estudiosos espanyols i francesos sobre l’origen i la cronologia de l’art llevantí.
A la dècada dels 60 i 70, Martín Almagro va descobrir i estudiar els abrics del Camí de l’Arrastradero i del Barranc del Pajarejo, que es van incloure en el primer conjunt de l’art rupestre de la Serra d’Albarrasí, publicat per Fernando Piñón el 1982. Des del 1985, una nova generació d’arqueòlegs s’ha incorporat a la investigació, cosa que ha portat a descobriments de nous abrics amb pintures rupestres a Tormón, Albarracín i Frías de Albarracín.</
span>
La Serra d’Albarrasí compta amb una gran varietat d’estils i tècniques en les manifestacions rupestres, incloent l’Art Llevantí i l’Art Esquemàtic, així com gravats a l’aire lliure de diferents èpoques. L’Art Llevantí és una manifestació principalment pictòrica que es desenvolupa a l’aire lliure en coure o abrics situats a les principals regions muntanyenques de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica.
El desembre de 1998, l’art rupestre de la Serra d’Albarrasí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, juntament amb la resta de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. El Govern d’Aragó, a través del Departament de Cultura i Turisme i del Parc Cultural, ha fet un gran esforç per protegir i difondre aquest patrimoni històric i cultural.
